Rastres de vida

Fa alguns mesos, una amiga em comentava que s’estava traslladant de casa i que en aquell moment tenia “la vida tota en caixes”.[@more@]


Aquests dies me n’estic fent un fart, d’omplir caixes. No, no és que em canviï de pis, és que a la feina ens canviem de lloc, així en bloc. La nova seu és bonica, immensa, lluminosa, moderna i funcional, així que tots estem frisosos perquè arribi dilluns, connectar els ordinadors, omplir els nous armaris, preparar les petites aules perquè siguin pràctiques i, en definitiva, continuar la mateixa feina que fèiem però amb un nivell de qualitat i comoditat impensables fa només dos anys.


Demà, doncs, trepitjarem per darrera vegada el vell edifici, que, sobretot comparat amb el nou, es veu més aviat tronat i poc lluminós… I tanmateix, a mesura que buidem calaixos i armaris, a mesura que els racons desendreçats van quedant lliures d’objectes i de papers polsosos, i les caixes, un cop plenes, es tanquen i resten a l’espera de ser traslladades, no puc evitar pensar que allà, en aquelles dues sales que han fet de classe, de despatx, de sala de reunions i fins i tot d’escenari de spots publicitaris, hi he passat un bon grapat d’anys de la meva vida laboral. Uns anys intensíssims i sovint estressants, en què he après moltíssim, he lluitat a contratemps i contra imprevistos que moltes vegades he pogut superar i altres cops no, he rigut a cor-què-vols amb els companys –val a dir que són collonuts-, i també m’he desesperat quan la feina em desbordava.


Durant aquest temps he anat acumulant discos, llibres I objectes inversemblants que ni recordava que els tenia i, en retrobar-los (aquell CD de música celta que posava per fer els avorridíssims informes, aquella novel·la tan bona que vaig deixar a un company fa tres quarts d’eternitat, l’ampolleta d’aigua de Lourdes que em va regalar una iaiona que no va aprendre gran cosa però que s’ho va passar molt bé amb les animalades que li deia), em venen a la memòria infinitat d’anècdotes i records de persones de totes les edats que he conegut o redescobert.


Demà, quan la darrera caixa s’ompli i quedi precintada, no podré evitar recórrer una mica trist aquells passadissos que he travessat, sovint a tota velocitat, milers i milers de vegades. Després, els camions s’enduran el que hem embalat. Però no tot es pot empaquetar, i allà hi quedarà, inevitablement, un trocet de vida que deixarem enrera per sempre.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

24 comentaris a l'entrada: Rastres de vida

  1. nur diu:

    Preciós, Spock, i ha quedat tot ben bonic. No he tocat pas res 🙂

    Jo en qüestió de cinc anys he hagut de fer quatre trasllats: on sóc ara només fa vuit mesos que hi sóc, vés a saber quant de temps serem allà. Amb tants trasllats, he anat reduint el volum de coses a traslladar: per sort, moltes coses són dintre de l’ordinador i avui dia molts llibres que anys enrere arrossegaríem d’aquí cap allà és a Internet d’una manera o altra. Menys paper!

    Però entenc el que dius: jo ho vaig viure quan em vaig traslladar de Barcelona al poblet on visc ara. Tot i que el pis on vivia no m’agradava gens hi vaig deixar tants moments, tants records, que em va saber greu abandonar-lo. De vegades penso que un dia hauria d’anar a fer un tour per Barcelona, a visitar llocs on he viscut: quina ximpleria, oi? Però un dia ho faré!

    Bona nit i enhorabona blocaire actiu 🙂

  2. iruNa diu:

    … m’has deixat sense paraules… (m’agrada molt com escrius!!!)
    és que et diria moltes coses, però crec que no fa falta ja que tu les dius totes, i molt ben dites!!!
    una abraçada, pensa que sempre portaràs els bocins d’aquest espai que deixes dins el teu cor…

  3. aRd diu:

    Ara mateix, m’han entrat ganes a mi i tot, d’anar a estrenar la nova oficina.
    Pel que fa a les caixes,… tan simples però tan importants. Jo li donc molta importància a petites coses; l’entrada del meu primer concert, el tap del boli que vaig utilitzar en el meu millor examen, aquell bocí del meu jersei preferit que em va abandonar,… petites coses que guardo dins d’una caixa. És com el meu propi bagul dels records que vaig fent crèixer mica en mica.
    Aix…les caixes! Sovint són senyal de partida, però alhora, ho són d’arribada. Caixes que obren nous camins, nous reptes,…caixes petites, grans, altes, baixes,…però SEMPRE plenes de records.

  4. meisei diu:

    Dolça nostàlgia…Un cop em van dir que “el record és l’unic paradís del que no ens poden expulsar”…queda’t doncs amb tot lo bo que hi has après i viscut 🙂

  5. Joana diu:

    Spock!!! Ja veig que has tornat i a més et trasllades de lloc de feina!
    Trocets de vida encapçades! Sempre que deixem un lloc , deixem un tros de nosaltres ni que sigui l’aroma del nostre perfum!
    Bons reis!!
    M’alegra veure’t per aquí
    Una abraçada

  6. júlia diu:

    Sempre hi ha coses que no es poden empaquetar i coses que perdem en els trasllats. Et torno la visita, m’agrada molt el teu blog.

  7. júlia diu:

    Sempre hi ha coses que no es poden empaquetar i coses que perdem en els trasllats. Et torno la visita, m’agrada molt el teu blog.

  8. Alepsi diu:

    Ostres Spock…. ja és això… que no es poden empaquetar els records… però mira, si el canvi és per a bé… jejeejej!

  9. meisei diu:

    Segur que també hi tens records o anècdotes per confessar 😉 passa’t pel meu blog quan puguis, t’he deixat una coseta…

  10. L’Spock ha tornat i ningú no m’avisa!!!!

  11. I que, i que…com ha anat el primer dia a la nova seu de la feina???, emocionat??, trist a l’hora poder??

    Ara ja saps, tocarà fer-t’he teu el raconet on treballis i de mica en mica serà teu del tot.

    Que vagi molt i molt rebé (mantinguen’s informats eh!!!!)

    Una abraçadaaaaaaaaaaa

  12. Annna diu:

    Jo també m’he traslladat fa molt poquet a la feina, com em sóna el que dius, quantes “collonadetes” es retroben i fan que ens emocionem “dissimuladament”. I, pel que veig, debem tenir una feina semblant, perque jo sóc formadora d’una empresa i hi ha molta gent que aprén més de les meves tonteríes en posar exemples que del que realment toca.
    Tu també fas posts molt macos 😉
    Gràcies per la teva visita al meu blog!!

  13. Jo Mateixa diu:

    Ai pobret, bueno home, ànims i ja veureu com quant estigui tot acabat us encantarà, n’estic segura.

    Una forta abraçada!!!!

  14. menxu diu:

    Però segur que t’esperen moltes més coses (noves i bones) a la nova llar 🙂

  15. Jo Mateixa diu:

    Fent una canyeta????, cony, jo vull venir a treballar amb tú!!!! (shhhh, però no l’hi diguis a l’Adagio que ahir em vaig oferir a treballar amb ell a Manresa o a on faci falta i encara se m’enfadarà), jejejejejejeje.

    Petonets!!!!

  16. iruNa diu:

    Hola guapo!! Com et va tot?? és que, ja que no publiques posts nous… doncs et comento en aquest últim, perquè tu sempre em vens a veure i jo no et dic mai res… ostres, ostres… quin desastre que sóc. En fi, que una abraçada molt gran!!

  17. Trinxeria diu:

    Jo trasllat de feines només n’he fet un, i fa un munt de temps i com no em porta bons records, no el tinc en compte. De cases ja n’he fet tres. I sí, com a bon catalanet, a cada bugada perdo un llençol. Però, diuen, és llei de vida. Tenim un espai limitat i per poder incorporar nous records, cal desfer-se’n dels més lleugers.

  18. Doncs si un canvi de feina ja evoca tot això, imagina’t un de pis! On es combinen l’alegria per estrenar el nou “receptacle” amb la tristor de deixar un espai i un entorn coneguts. I en cada viatges sempre has d’anrt deixant anar llast; com en la vida.

  19. Iota diu:

    Ei hola! Merci pel comentari, ja sé que fa temps per això! És increïble com les petites xorrades materials a les quals en el seu dia no els hi donavem cap valor quan les retrobem al cap d’un temps ens evoquen situacions, anècdotes i sentiments que semblava que teniem amagats… Jo també he hagut de fer una mudança fa poquet, en el meu cas no de lloc de feina sinó de casa, i sembla mentida com les petites coses són les que més acabes valorant. Com un clauer, un bolígraf o un regal cutre que en el seu moment vas arraconar, ara, et recorden emocions que, després de tot, aconsegueixen arrencar-te alguna llàgrima.

    Que vagi bé una abraçada per tu també!

  20. Jo Mateixa diu:

    Bueno i a tu que et passa???, on t’has ficat???, es que a tots us agafa la vena de despareixer????, On pares?????, per cert, ara feia molts dies que no entrava a veure’t (coses que passen, despistes i tonteries varies) i he vist que has retocat el Bloc, m’encanta, queda molt macu!!!!!

    Digues si estàs bé si et plau, ok?, t’anyoro!!!!!!!!

  21. Jo Mateixa diu:

    Es que jo no es que hagi tornat, mai he marxat del teu Bloc, el que passa es que em sap greu donar la bara 🙂

    Guapuuuuuuu, no triguis en tornar eh!!!!

  22. Fontana diu:

    I que bé que puguis tancar caixes amb el cor una mica empetitit! Si no fos així, voldria dir que aquesta etapa del pis vell no l’has viscuda del tot i quina llàstima, oi?
    Més val mirar endavant i obrir una nova porta (la del super nou pis!!!)
    Enhorabona… els (petits)canvis són poderosos! Ja ho deia el Capità Enciam 😉

  23. iota diu:

    Holaa! No et preocupis, no crec que t’estiguis perdent res d’on sigui que baixis, jeje és que a la vida tot va tornant, i el Sabina és com un habitual dels moments baixos… merci pel comentari del post passat, no et vaig respondre però és que últimament vaig de cul, massa feina! El que deies d’arriscar-se per evitar despertar-te un dia i veure que la vida t’ha passat pel costat, mentre et vas conformant amb les petites coses que et van arribant és més que cert. Tot i això, continuo pensant que el que disfrutem d’una situació que preveiem és en un 70% l’il·lusió de l’esdeveniment, cosa que acaba provocant que no ens sentim del tot satisfets amb el resultat, al decepcionar-nos la comparació amb la nostra fantasia… Que irònic, la solució, improvitzar, els millors moments a la vida són aquells que passen sense que els poguem predir, sense que els poguem preparar, i és precisament per això que mai seran del tot… “perfectes”, tot i ser els millors. Són els millors perquè realment ho són o perquè no els hem fet “malvé” amb les nostres expectatives de perfecció?

    Vinga, que vagi bé, una abraçada 😉

  24. Ara donava una breu ullada al teu bloc. M’agrada com escrius… molt, i pels comentaris que he pogut llegir, en som uns quants els que pensem així!

    T’anava a preguntar perquè hi havies deixat d’escriure, però ja he vist que la Jo Mateixa et feia la mateixa pregunta fa uns mesos i que l’havies respost.

    A veure si ben aviat pots trobar petits espais de temps entre projecte i projecte, i t’animes altra vegada a escriure alguna coseta, encara que sigui petitona! 🙂

    A veure quan tornem a coincidir!

    Petons!

Els comentaris estan tancats.