Plaers d’anada i tornada


Enmig de la rutina del dia a dia, de tant en tant es produeixen uns fets insignificants en aparença, que ens passarien perfectament desapercebuts si no fos perquè, de sobte, ens envaeix una mena de subtil enyorança i un desig de que es repeteixin.
[@more@]
Cada setmana, per qüestions de feina, he de pujar a Girona. Agafo el tren a Passeig de Gràcia una mica abans de les vuit del matí i torno a la tarda, un cop acabada la feina i havent dinat. Són un munt de quilòmetres, dues hores llargues de viatge entre anar i venir i, així d’entrada, podria semblar pesat… però aquest viatge, aquestes estones de pausa obligada mentre el tren llisca a tota velocitat entre pobles i muntanyes, han esdevingut una estranya teràpia, un petit plaer al qual ara em costaria renunciar.

El vestíbul de
l’estació de Passeig de gràcia, a tres quarts de vuit, és ple de persones que
corren en totes direccions. A les dues guixetes, una cua curta de viatgers impacients
avança i es renova constantment. Tots tenim pressa, tots ens emprenyaríem molt
si el nostre tren s’escapés: de què hauria servit, aleshores, matinar tant?
Però, tan bon punt baixem les escales, tot canvia bruscament. Els viatgers s’escampen
al llarg de tota l’andana, busquen un lloc per seure o passegen mal dissimulant
una impaciència impotent. Hi ha silenci aquí, un silenci trencat només per la
remor d’alguna fulla de diari que gira, alguna tos, una salutació barbotejada
a mitja veu, el dring de la cullereta en tocar el plat del cafè procedent del
petit bar… I de sobte, la veu metàl·lica de l’altaveu confirma el que
els cartells ja anunciaven: és a punt d’arribar el nostre tren. El Catalunya
Express no és un tren com els típics de rodalies. És silenciós, còmode i només
s’atura a tres llocs un cop surt de Barcelona. Això fa que les estones en què
rodem siguin llargues, i no costa gens deixar-se endur per la vibració lleu
i aquell moviment suau, com de bressoleig.

T’has assegut amb
calma, has tret un llibre o un MP3, o totes dues coses, però no et decideixes
encara a llegir ni a escoltar música. El vagó ha deixat els túnels i ara un
sol nounat il·lumina l’interior sense estridències. Decideixes llegir
i, amb molta calma, reprens el fil del llibre (avui “Tor, tretze cases i tres
morts”). Llegeixes una bona estona, però després tens ganes, simplement, de
reposar. Tanques els ulls i mires d’omplir el teu cos amb la vibració del tren.
Notes que les rodes invisibles et porten més enllà, molt més enllà…De sobte,
una necessitat imperiosa: et cal omplir el silenci de música. Et poses els auriculars
i tries una canso més aviat melòdica, amb molta guitarra, o amb un ritme ni
molt ràpid ni molt lent… I ara sí, ara ets fora del món, ets tu i una mena de
felicitat fugissera però intensa…

Però, com qui desperta
d’un somni, t’adones que has passat ja caldes de Malavella, que t’has d’anar
preparant i decideixes guardar les coses i posar-te la jaqueta amb el mateix
tempo relaxat. T’acostes a la porta, com fan la majoria de companys de viatge.
I quan poses els peus a Girona, quan et confons entre la riuada de gent que
s’adrecen cap a les escales que menen al vestíbul, quan finalment surts al carrer
i respires un aire diferent al de Barcelona, quan comences a caminar sense presses
cap a la feina, t’adones que duus un somriure als llavis, en comptes de la cara
de mala llet i de son d’una hora abans…



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Plaers d’anada i tornada

  1. Albert diu:

    A mi em passa cada cap de setmana, fugint de Barcelona a Figueres. És un goig. El que passa és que jo ho haig de fer en cotxe, perquè hi porto l’Ona, una “labrador” que s’ho passa guai a l’Empordà.

    Ep, “Tor, tretze cases i tres morts” és interessant. Jo el vaig devorar.

  2. gemma diu:

    Ho has descrit molt bé. Jo fa uns anys que no tinc cotxe i he descobert el plaer de viatjar en tren. Sovint l’agafo per desplaçar-me pel Maresme on hi tinc amics. A vegades, l’agafo només pel plaer de fondre’m amb el mar i el sol, a través de la finestra.

    Benvingut a l’experiència d’escriure per a tu tot compartint les paraules i pensament amb nosaltres.

  3. Benvingut a aquest petit univers. El teu blog i el meu utilitzen la mateixa plantilla! Se’m fa estrany; sembla que m’estigui visitant a mi mateixa!

    Segur que aquí em trobaré com a casa. Fins aviat.

  4. garotinha diu:

    WoW! GIRONA és la paraula màgica 😉 Suposo que ja hi has estat, però el dia q vulguis ens perdem pel barri vell. És fantàstic. No cal dir-ho… però… Girona m’enamora…

  5. Matilde diu:

    me a gustado mucho megustari ir a l mar porfin!!!!!!!!!!

Els comentaris estan tancats.