La primera cançó

 

Avui algú m'ha fet notar que fa sis mesos (6!) que no escric res de res al bloc. I sis mesos, en aquest món cibernètic, representen tres quarts d'eternitat.

 

[@more@]

Us confessaré que tenia un mega-post al cap, però era tan complicat de fer realitat que se m'ha quedat entrebancat entre les cames de la meva neuroneta… i així m'he quedat, dies i dies sense saber què posar, sense trobar un tema que sigui mínimament interessant…. Però llegint-vos i enriquint-me amb els vostres articles.

 

I, d'altra banda, tenia moltes ganes d'inaugurar la nova plantilla, que crec que fa més llegible el bloc, i que ha arribat a bon port gràcies a la inestimable col·laboració de l'Aina i la Nur.

 

Així que he pensat que, la millor manera d'inaugurar una nova etapa és amb música. A partir d'ara, cada post que escrigui, portarà una cançó, que no sempre tindrà a veure amb el tema de l'article, però que intentaré que, d'una manera o altra, defineixi alguna part d'aquest Spock mig realitat mig ficció.

 

I per obrir foc, us deixo la cançó estrella d'un grup que es deia Fisher Z i que, si no m'equivoco, només van gravar dos discos cap a començaments dels 80. A mi em sembla refrescant i plena d'energia positiva… Ja em direu si us agrada!.

 

Sona així:

 

 



12s comentaris

La Primera cançó

Avui algú m’ha fet notar que fa sis mesos (6!) que no escric res de res al bloc. I sis mesos, en aquest món cibernètic, representen tres quarts d’eternitat.[@more@]Us confessaré que tenia un mega-post al cap, però era tan complicat de fer realitat que se m’ha quedat entrebancat entre les cames de la meva neuroneta… i així m’he quedat, dies i dies sense saber què posar, sense trobar un tema que sigui mínimament interessant…. Però llegint-vos i enriquint-me amb els vostres articles.

I, d’altra banda, tenia moltes ganes d’inaugurar la nova plantilla, que crec que fa més llegible el bloc, i que ha arribat a bon port gràcies a la inestimable col·laboració de l’Aina i la Nur.

Així que he pensat que, la millor manera d’inaugurar una nova etapa és amb música. A partir d’ara, cada post que escrigui, portarà una cançó, que no sempre tindrà a veure amb el tema de l’article, però que intentaré que, d’una manera o altra, defineixi alguna part d’aquest Spock mig realitat mig ficció.

I per obrir foc, us deixo la cançó estrella d’un grup que es deia Fisher Z i que, si no m’equivoco, només van gravar dos discos cap a començaments dels 80. a mi em sembla refrescant i plena d’energia positiva… Ja em direu si us agrada!.

Sona així:



Comentaris tancats a La Primera cançó

Rastres de vida

Fa alguns mesos, una amiga em comentava que s’estava traslladant de casa i que en aquell moment tenia “la vida tota en caixes”.[@more@]


Aquests dies me n’estic fent un fart, d’omplir caixes. No, no és que em canviï de pis, és que a la feina ens canviem de lloc, així en bloc. La nova seu és bonica, immensa, lluminosa, moderna i funcional, així que tots estem frisosos perquè arribi dilluns, connectar els ordinadors, omplir els nous armaris, preparar les petites aules perquè siguin pràctiques i, en definitiva, continuar la mateixa feina que fèiem però amb un nivell de qualitat i comoditat impensables fa només dos anys.


Demà, doncs, trepitjarem per darrera vegada el vell edifici, que, sobretot comparat amb el nou, es veu més aviat tronat i poc lluminós… I tanmateix, a mesura que buidem calaixos i armaris, a mesura que els racons desendreçats van quedant lliures d’objectes i de papers polsosos, i les caixes, un cop plenes, es tanquen i resten a l’espera de ser traslladades, no puc evitar pensar que allà, en aquelles dues sales que han fet de classe, de despatx, de sala de reunions i fins i tot d’escenari de spots publicitaris, hi he passat un bon grapat d’anys de la meva vida laboral. Uns anys intensíssims i sovint estressants, en què he après moltíssim, he lluitat a contratemps i contra imprevistos que moltes vegades he pogut superar i altres cops no, he rigut a cor-què-vols amb els companys –val a dir que són collonuts-, i també m’he desesperat quan la feina em desbordava.


Durant aquest temps he anat acumulant discos, llibres I objectes inversemblants que ni recordava que els tenia i, en retrobar-los (aquell CD de música celta que posava per fer els avorridíssims informes, aquella novel·la tan bona que vaig deixar a un company fa tres quarts d’eternitat, l’ampolleta d’aigua de Lourdes que em va regalar una iaiona que no va aprendre gran cosa però que s’ho va passar molt bé amb les animalades que li deia), em venen a la memòria infinitat d’anècdotes i records de persones de totes les edats que he conegut o redescobert.


Demà, quan la darrera caixa s’ompli i quedi precintada, no podré evitar recórrer una mica trist aquells passadissos que he travessat, sovint a tota velocitat, milers i milers de vegades. Després, els camions s’enduran el que hem embalat. Però no tot es pot empaquetar, i allà hi quedarà, inevitablement, un trocet de vida que deixarem enrera per sempre.



24s comentaris

L’olor de Cap d’Any

Indefectiblement, cada any quan arriba el 31 de desembre, m’envaeix una inquietud estranya, una inquietud que ja no m’inquieta perquè sé que és inevitable i que se n’anirà de puntetes tan bon punt se sentin els primers compassos del Danubi Blau.[@more@]

Digueu-me tòpic, però cada 31 de desembre m’assec una estoneta a la tassa del wàter (poc poètic però pràctic), i faig un balanç del que ha anat millor i pitjor, m’enfilo amb propòsits i projectes (perfeccionar l’anglès, donar impuls a aquella novel·la que batega frisosa per ser continuada), descarto els que vaig proposar-me l’any passat i que han resultat inviables… i no surto d’allà fins que algú no pica a la porta amb un desesperat “sortiràs d’una vegada o he de cridar els bombers?”

I llavors sí, ja estic preparat, receptiu, expectant per l’arribada del nou any. Un nou any que ha de començar, com sempre, entre brindades i desitjos de felicitat, trucades telefòniques i pluges d’sms, rialles una mica exagerades i petons a amics i parents, i més cava i més festa fins que arriba l’hora d’anar cap a casa… I just en aquell moment, es produeix aquell petit miracle que volia compartir amb vosaltres:La primera alenada d’aire del carrer fa una olor diferent a les de la resta de l’any. Ens hi hem de fixar molt, però val la pena.

És com si la ciutat, la lluna, el vent, també sabessin que cal renovar alguna cosa, i l’aire que ens arriba als narius és més pur, fa olor de cosa nova, d’estrena; els carrers han deixat enrera el passat i s’obren generosos al futur que acaba de començar… I els nostres pulmons s’omplen d’aquest futur i, per un brevíssim instant, tot és possible.Feliç 2007!P.D.: Aquí teniu una mica de vídeo i musiqueta que ha estat possible gràcies a la inestimable col·laboració tècnica i logística de la nur. 

9s comentaris

En justa correspondència


Vaig començar aquest Revolt de Mar una mica per jugar, per provar, perquè havia llegit alguns articles blocaires i m’enganxaven… era una d’aquelles nits en què no saps massa que fer,però quan me’n vaig anar a dormir, en comprovar que el que havia escrit (una xorradeta, per cert) s’havia publicat, em vaig sentir entre satisfet i neguitós, com si alguna cosa important acabés de néixer.

[@more@]

Com que no sabia on aniria a parar tot plegat, no vaig fer el que es fa normalment en aquests casos: una mica de declaració d’intencions, una salutació als presumptes lectors, etc. Vaig pensar que escriuria quan tingués alguna cosa per explicar i em vingués realment de gust fer-ho, és a dir, per pur plaer i per ganes de comunicar, sense més… I així ha estat. En gairebé nou mesos he fet sis articlets, és a dir, menys que molta gent en una setmana; o sigui, una misèria!. I tanmateix, cada cop que he pujat algun escrit, unes quantes persones han vingut al revolt, han llegit el text i a sobre hi han intervingut.

Això és doblement sorprenent, perquè el meu bloc és visualment avorrit perquè sí: no hi ha fotos i a sobre les lletres són més aviat irregulars per motius tècnics que encara se m’escapen. És per això que vull agrair-vos la vostra presència al revolt de Mar. De fet, quan escric alguna cosa, miro el correu deu o dotze cops al dia per si hi ha notificació de comentaris, i cada vegada que en rebo un, no puc evitar sentir-me com un nen a qui li han fet un regal.

Així que, ara que he “tornat”, vull donar-vos les gràcies a totes/tots per ser-hi, per compartir un tastet de Revolt i també, és clar, per les estones de plaer que proporcioneu als vostres lectors amb els posts que escriviu, de manera mooolt més assídua que jo. Vull també agrair molt especialment a la Nur i a la Lluna el seu assessorament tècnic, sense el qual aquest bloc seria un desgavell total!

He dit abans que quan vaig crear el bloc vaig sentir que alguna cosa important acabava de néixer, però no la sabia definir. Ara ja ho he descobert: estava a punt de conèixer nous amics!

21s comentaris

El somriure de la dentista


Hi ha paraules que, digueu-me hipocondríac, tan bon punt es pronuncien, em fan venir ganes d’apretar a córrer. I “dentista” és, justament, una d’aquestes paraules.

[@more@]

La paraula “dentista” m’evoca de cop una alenada d’olor d’antisèptic, em fa pensar en aparells metàl·lics brillants de formes imprecises i grandàries diverses, en aquella butaca que, si no fos perquè és on és, podríem utilitzar-la per fer una plàcida migdiada. I si penso en “el Dentista arquetipus”, m’imagino un senyor alt i corpulent, potser ex jugador de rugbi, que parla baixet i a poc a poc, com un filòsof que sap que els qui l’envolten no l’acabaran d’entendre del tot, i que, mentre la butaca comença a reclinar-se, et mira amb una professionalitat tranquil·litzadora que amaga un puntet de commiseració.

Però la meva dentista trenca tots els tòpics; vaja, més que trencar-los, els polvoritza: és jove, menuda i francament guapa. Quan et rep, ho fa amb un somriure càlid I engrescador, com si et convidés a una festa i, per un instant, t’oblides del motiu que t’ha dut fins allà. Però la fatídica butaca, que t’empeny amb una mà invisible fins a posar-te pràcticament horitzontal, et torna de cop a la dolorosa realitat. I tanmateix, alguna cosa s’ha capgirat: mentre la dentista es posa els guants i, amb l’ajut de la infermera, prepara el material de tortura, t’adones que sents una confiança absoluta envers ella.

Així que obres la boca tan com pots i, mentre ella planifica, martelleja, serra, rasca, extreu, crema, modela, encimenta i poleix, tu mires de relaxar el cos una mica i, sobretot, de no pensar en aquella escena de la pel·lícula “Maraton Man” que fa dies que et balla pel cap. Però, ve’t aquí que els udols del Dustin Hoffman desapareixen de sobte del teu cap, perquè la dentista, tot feinejant, s’ha posat a taral·lejar una cançoneta de moda amb la tranquil·litat més absoluta. T’has quedat tan sorprès que no saps si riure -si poguessis, és clar- o ofendre’t!

I quan finalment tot acaba, quan et poses dret I els ossos tornen al seu lloc, quan constates incrèdul que no trobes cap rastre de dolor, ella s’acomiada de tu amb un somriure divertit, com dient: “ho veus com no n’hi havia per tant?” I mentre t’adreces cap al carrer amb passes una mica vacil·lants, comprens que el somriure de la dentista t’ha fet més efecte que l’anestèsia. I aleshores sí, tu també somrius…

9s comentaris

Primavera, Primavera

Fa un parell o tres d’anys, vaig llegir un article de l’Espinàs que, sempre tant brillant, parlava de la primavera i dels canvis de temps que comporta: ara fa fred, ara plou i, sense solució de continuïtat, ens sorprèn amb un sol espaterrant o una nit de lluna de conte de fades que ens dispara de pet al carrer a sentir la vida a la pell, a somiar-la a glopades, a tastar-la i gaudir-la.[@more@]Imprevisible i voluble, valenta i fràgil… més o menys així definia la primavera l’Espinàs en aquell article. Afirmava que això era així precisament perquè es tractava de la primera estació de l’any, o sigui, la que podia equiparar-se amb l’adolescència.

I sí que és cert que, a molts, la primavera ens torna una mica adolescents: l’esperem amb impaciència, arriba i la vida té un aire diferent, un altre color, fins i tot una olor més intensa. Un somriure captat per atzar, la flaire subtil i pertorbadora que deixa algú quan passa pel nostre costat, el ritme viu de les passes d’una dona en caminar… tot adquireix unes dimensions diferents, més intenses, tot sembla vestit amb una lleugeríssima capa onírica.

Ens sentim eufòrics, contents, plens d’energies, desbordats de sensibilitat en el sentit més positiu del terme… I de sobte, una nimietat, un detall ínfim, un petit fet que ni tan sols (o precisament per això) té a veure amb nosaltres, ens fa caure en un pou de melangia. Mantenim el somriure mecànicament, però l’energia que ens impulsava amunt ara ens abandona i ens deixa surant una estoneta dins del pou… com si fóssim adolescents.

És la primavera que provoca aquestes coses o sóc jo que estic com un llum?

8s comentaris

Concert per a un dia plujós

Fa mesos i mesos que no els sentia. Gairebé ni recordava que, quan em vaig comprar la primera gravadora de CD’s, vaig fer una recopilació “personalitzada” dels seus grans èxits, però avui, tot escoltant en Basas mentre preparava l’inevitable cafè matiner (gasolina pel cos), m’he assabentat que tornaven, i que just avui són a Barcelona![@more@]M’he quedat de pedra. Pensava que la ELO, un dels grups de capçalera de la meva adolescència i primers anys de facultat, ja feia segles que es dedicaven a viure de renda i a cuidar els seus fills… o néts. Però tot d’una, aquests músics de socarrel, ressorgeixen com l’au fènix per recordar-nos que encara són vius i que són capaços d’arrossegar molt de públic fins al Luz de Gas malgrat la pluja.

Sí, teniu raó: aquesta gent composaven una música descaradament comercial, fàcil i amb uns tocs sinfònics més que tramposos… però ara que els torno a escoltar, m’adono que el que feien realment era divertir-se fent música… i divertir a qui els vulgui escoltar. I a mi, aquests ressorgiments fugaços em fan una mica d’emoció, què voleu que us digui!

No hi podré anar, al concert de la ELO, perquè me n’he assabentat massa tard, però, com qui brinda a la seva salut, tan bon punt acabi aquest articlet, i s’acabi aquella trucada trista, la del “telephone line”, posaré l’equip a tota castanya i, abans que els veïns em piquin a la paret, cridaré amb ells allò de:

“ramalamalamalama Rock and roll is King!"

1 comentari

Plaers d’anada i tornada


Enmig de la rutina del dia a dia, de tant en tant es produeixen uns fets insignificants en aparença, que ens passarien perfectament desapercebuts si no fos perquè, de sobte, ens envaeix una mena de subtil enyorança i un desig de que es repeteixin.
[@more@]
Cada setmana, per qüestions de feina, he de pujar a Girona. Agafo el tren a Passeig de Gràcia una mica abans de les vuit del matí i torno a la tarda, un cop acabada la feina i havent dinat. Són un munt de quilòmetres, dues hores llargues de viatge entre anar i venir i, així d’entrada, podria semblar pesat… però aquest viatge, aquestes estones de pausa obligada mentre el tren llisca a tota velocitat entre pobles i muntanyes, han esdevingut una estranya teràpia, un petit plaer al qual ara em costaria renunciar.

El vestíbul de
l’estació de Passeig de gràcia, a tres quarts de vuit, és ple de persones que
corren en totes direccions. A les dues guixetes, una cua curta de viatgers impacients
avança i es renova constantment. Tots tenim pressa, tots ens emprenyaríem molt
si el nostre tren s’escapés: de què hauria servit, aleshores, matinar tant?
Però, tan bon punt baixem les escales, tot canvia bruscament. Els viatgers s’escampen
al llarg de tota l’andana, busquen un lloc per seure o passegen mal dissimulant
una impaciència impotent. Hi ha silenci aquí, un silenci trencat només per la
remor d’alguna fulla de diari que gira, alguna tos, una salutació barbotejada
a mitja veu, el dring de la cullereta en tocar el plat del cafè procedent del
petit bar… I de sobte, la veu metàl·lica de l’altaveu confirma el que
els cartells ja anunciaven: és a punt d’arribar el nostre tren. El Catalunya
Express no és un tren com els típics de rodalies. És silenciós, còmode i només
s’atura a tres llocs un cop surt de Barcelona. Això fa que les estones en què
rodem siguin llargues, i no costa gens deixar-se endur per la vibració lleu
i aquell moviment suau, com de bressoleig.

T’has assegut amb
calma, has tret un llibre o un MP3, o totes dues coses, però no et decideixes
encara a llegir ni a escoltar música. El vagó ha deixat els túnels i ara un
sol nounat il·lumina l’interior sense estridències. Decideixes llegir
i, amb molta calma, reprens el fil del llibre (avui “Tor, tretze cases i tres
morts”). Llegeixes una bona estona, però després tens ganes, simplement, de
reposar. Tanques els ulls i mires d’omplir el teu cos amb la vibració del tren.
Notes que les rodes invisibles et porten més enllà, molt més enllà…De sobte,
una necessitat imperiosa: et cal omplir el silenci de música. Et poses els auriculars
i tries una canso més aviat melòdica, amb molta guitarra, o amb un ritme ni
molt ràpid ni molt lent… I ara sí, ara ets fora del món, ets tu i una mena de
felicitat fugissera però intensa…

Però, com qui desperta
d’un somni, t’adones que has passat ja caldes de Malavella, que t’has d’anar
preparant i decideixes guardar les coses i posar-te la jaqueta amb el mateix
tempo relaxat. T’acostes a la porta, com fan la majoria de companys de viatge.
I quan poses els peus a Girona, quan et confons entre la riuada de gent que
s’adrecen cap a les escales que menen al vestíbul, quan finalment surts al carrer
i respires un aire diferent al de Barcelona, quan comences a caminar sense presses
cap a la feina, t’adones que duus un somriure als llavis, en comptes de la cara
de mala llet i de son d’una hora abans…

5s comentaris

Tot fent les primeres passes

Bé… com qui no vol la cosa, he creat un bloc sense saber-ne, sense tenir clar de què parlaré o parlarem, si us animeu a treure el cap de tant en tant per aquest Revolt de mar…[@more@]


Doncs això, que sense saber massa com funciona tot plegat, ja començo a sentir una mena d’emoció estranya: la d’encetar un projecte que no sé on anirà a parar, però que em permetrà escriure tot allò que em passi pel cap quan em passi pel cap… i el temps ho permeti, és clar.

Avui només puc dir que miraré de ser relativament constant, que comentaré notícies, vivències, neures diverses… i tot allò que cregui que pugui ser compartit.

Ara me’n vaig a dormir, que són quarts de quinze i demà em toca treballar a Girona! Serà una jornada atípica, però si tot va bé, no resultarà especialment complicada.

2s comentaris